Iniciem el nostre recorregut per la historiografia de la segona meitat del segle XX tot tractant-ne la situació actual. Existeixen quatre grans característiques de la historiografia actual. La primera seria la crisi dels grans paradigmes: aquelles visions de la història que durant els anys seixanta i setanta del segle passat havien estat tan rellevants, on són avui? La resposta és que han desaparegut. En produir-se l’especialització dins de la disciplina de la història, els lligams que hi havia entre els diferents camps d’aquesta s’han afeblit, i amb ells també han deixat de tenir importància les grans concepcions o paradigmes que pretenien relacionar tots els àmbits de la història.
El segon tret característic de la historiografia actual està relacionat amb l’escriptura de la història: aquesta s’ha transformat enormement. Per exemple, si abans es publicava molt més en format llibre, avui els historiadors publiquen els seus treballs majoritàriament en articles.
La tercera característica que cal tractar és el moment memorialista en el qual es troben immerses la historiografia i la societat en general. Aquest punt és el que tractarem més llargament a continuació. En els últims anys, Espanya està vivint un procés que es sol anomenar de “recuperació de la memòria històrica”. L’article “Los discursos de la memoria histórica en España” de Pedro Ruiz Torres ens servirà com a guia en aquest viatge a través del concepte de “memòria històrica”. Ruiz Torres tracta molt extensament el cas de la “memòria històrica” i es planteja què significa aquest concepte del qual tant sentim parlar en aquests darrers anys. La recuperació de la memòria històrica es refereix, en el cas espanyol, a la recuperació de la memòria de les víctimes de
Així doncs, queda clar que la memòria històrica no és memòria objectiva o veritat històrica, sinó que es tracta de discursos i polítiques del passat que s’usen en funció dels interessos col·lectius de cada moment present.
L’autor considera que la investigació històrica és allò que, per mitjà de la lògica del mètode crític, permet aplicar al testimoni, a la memòria del passat, un control racional per tal d’obtenir les proves que l’historiador necessita per a conèixer el passat verídicament. La diferenciació entre història i memòria ha estat exposada per molts historiadors, però no existeix una diferenciació tan clara com es voldria. Per què? Doncs perquè la història continua essent, en gran part, memòria, “història memòria”, que pretén legitimar, rehabilitar, honrar, condemnar, crear, reforçar identitats i justificar interessos i polítiques. Això ens portaria a tractar la quarta característica de la situació actual de la historiografia: les funcions socials de la història. Algunes d’elles serien reforçar un ordre polític i/o econòmic, conèixer el passat com a manera d’autoconeixement, i explicar el passat nacional. Per tant, veiem com aquestes funcions socials estan relacionades amb la “història memòria” i pretenen rememorar el passat a través de la història.
La conclusió a la qual podem arribar un cop analitzada aquesta temàtica és que “memòria” i “història” no són el mateix, però tenen molts lligams establerts quan es tracta, sobretot, d’història del passat recent. Caldrà veure què succeeix d’aquí a unes dècades o potser segles, quan els fets que avui generen controvèrsia en la societat, deixin de fer-ho. El temps farà que