Comentari nº 4. Un món de memòries i relats personals: el paper de la història

Actualment les memòries i els relats personals han pres molta importància. És per això que cal que ens plantegem quina és la funció que la història ha de desenvolupar en aquest context.
Tal i com exposa Daniel Mendelsohn al seu article “Prou de parlar de mi”, un dels factors que ha conduït a la rellevància dels relats personals és l’auge d’internet. A través de la xarxa, són molts els qui expressen les seves vivències i són molts també els qui les llegeixen. Ara bé: es tracta d’informació fiable? Per a Mendelsohn, les automemòries i els relats escrits sobre experiències pròpies poden proporcionar “una veritat” -la de qui els escriu-, però no “la veritat”: considera que, en escriure sobre un mateix, el que tots tendim a fer és “engreixar el nostre ego”. Així doncs, per a ell els relats personals no es poden analitzar com a escrits històrics, perquè la informació s’hi dóna distorsionada, moltes vegades inconscientment, influïts els autors pel desig de quedar bé davant de tothom qui llegeixi els seus relats. Mendelsohn creu que les autobiografies no tenen cap valors perquè el que s’hi exposa sol ser una falsedat. Però malgrat que la informació que transmet el relat personal no tingui per objectiu ser verídica, des de finals dels anys vuitanta del segle passat és l’estrella del “món literari”. I cal remarcar “món literari”: perquè, tot i estar inspirat en la pròpia experiència vital de l’autor, un relat personal el que fa és crear una ficció, i no una còpia de la realitat. S’exposa -en tot cas- la realitat segons el punt de vista del seu autor. Si aquest tipus de textos creen ficció, és molt més senzill diferenciar-los de la història, dels escrits històrics objectius. Si els relats personals els podem apropar a la novel•la, gènere que crea ficció, observem com són molt diferents dels gèneres de no-ficció, que cerquen exposar la veritat al lector (com seria el cas dels textos historiogràfics). El problema és que la frontera entre la realitat i la fantasia es troba molt desdibuixada: és ben possible, per exemple, que les memòries d’una persona supervivent d’un genocidi siguin realment escrites per algú que ni tan sols ho visqué. Aquest tipus de memòries són de redempció, en tractar-se d’experiències criminals sofertes sota determinats règims polítics. És per aquest estatus que adquireixen que, si es rebel•la que es tracta d’un text de memòria falsificada, la indignació és enorme: aquells que l’havien llegit havien cregut en el testimoni, potser se n’havien arribat a compadir i, en descobrir que no fou una vivència certa, es senten enganyats. Ara bé: i aquelles memòries de redempció que sí que han estat escrites per persones que visqueren un genocidi o una guerra, cal considerar-les relats que aporten coneixement sobre la realitat o bé també serien considerades “ficció”? És en aquest punt en el qual ha d’intervenir la història, sempre cautelosament. Encara que els relats personals no puguin considerar-se cent per cent verídics, perquè qui escriu tendeix a donar una visió esbiaixada -personal, no contrastada- de la realitat, els historiadors poden utilitzar aquells relats de testimonis vertaders per a apropar més la història al públic en general. De fet, segurament sigui aquest l’èxit de les memòries i dels relats personals: els humans som curiosos per naturalesa i ens agrada escoltar històries que han viscut altres persones. No es tractaria que els historiadors es dediquessin a explicar històries, però sí que seria interessant que aprofitessin l’interès que aquestes susciten en la major part de la humanitat per tal d’ampliar el seu públic lector. Una combinació de teoria històrica amb relats personals que exemplifiquessin aquesta teoria seria una bona opció. Però si la història s’acaba decantant per separar-se totalment dels relats personals perquè considera que, en crear una ficció, per moltes dades verídiques que sí que pugui transmetre al lector, el que s’està fent és allunyar-se del que és coneixement històric objectiu, potser acabarà essent una ciència social tancada en sí mateixa, només apta per als seus estudiosos.
Mendelsohn cita unes paraules de David Hume, filòsof del segle XVIII, segons les quals una cosa és llegir “romanç” (que equivaldria a la novel•la) i una altra de ben diferent és llegir “veritable història”. És la segona la que, segons Hume, proporciona estimulació i il•luminació intel•lectuals. Però aquesta afirmació portaria a menysprear totalment les memòries com a font de coneixement.
Hem vist que la història com a quelcom objectiu és molt diferent de l’àmbit de les memòries i dels relats personals. Però sempre que es tinguin clares les fronteres entre l’una i els altres, seria enriquidor que col•laboressin entre sí per a proporcionar una visió més completa i pròxima del passat als estudiosos i als lectors afeccionats. Ara bé: sembla que avui no sabem diferenciar massa entre el que és coneixement del tot fiable i el que és sols un relat personal. Quan arribi el dia que siguem capaços de distingir-ho, potser llavors els relats ens aportin, combinats -que no fusionats- amb la història objectiva, el que ens han d’aportar: sense creure’ns tot allò que ens diuen, ens han d’aportar una proximitat amb el passat, que sovint és vist com a fred i llunyà i que, en realitat, va ser viscut per persones de carn i os com tots i cadascun dels éssers humans que en aquests instants existim en el planeta Terra.

Comentari nº 3: El gir lingüístic (II)

Els dos paràgrafs que ens disposem a analitzar tracten sobre el gir lingüístic del postmodernisme. En l’àmbit de la història, aquest gir ha implicat que una part de la historiografia es desplacés cap al textualisme, és a dir, cap a la creença que els problemes històrics es resolen en problemes de llenguatge. Ambdós paràgrafs estan relacionats amb la identitat obrera. El primer exposa que -sempre des de l’òptica postmodernista en la qual estan escrits tots dos textos- la identitat dels obrers no és una conseqüència de cap motor econòmic ni de les condicions de vida o de treball, ni de les relacions de producció: la identitat obrera és el resultat d’aplicar categories textuals a unes circumstàncies concretes. Així doncs, res tindria a veure el postmodernisme amb la història social i econòmica, que considerava que la història anava lligada precisament als mecanismes econòmics i a les relacions de producció.
El segon text explica un cas clar al qual es pot aplicar allò que s’ha dit al primer paràgraf: s’explica com canvià la identitat obrera arrel de la Revolució de 1830 a França. Un cop succeïda la revolució, el llenguatge corporatiu obrer, és a dir, el que utilitzaven les associacions obreres, seguia essent operatiu per a assumptes interns, però ja no era adequat en l’esfera pública. Aleshores, com podien les organitzacions obreres fer que els treballadors esdevinguessin actors legítims en l’escena pública, fent-los subjectes polítics? La solució va ser adaptar creativament el discurs liberal. Així, el remei es trobà en el llenguatge, segons els postmodernistes: s’adoptà el discurs dels drets individuals i de la participació democràtica, posant categories com “treball” i “llibertat” al capdamunt -en importància- del programa obrer. Però llavors, malgrat que els treballadors van quedar validats com a actors públics mitjançant el discurs liberal, aquest era un discurs de base individualista, de manera que no podien formular les seves demandes a nivell col•lectiu. Davant d’aquesta situació, la clau es trobà també en el llenguatge: es va resoldre aquest problema històric a partir de la creació de la noció d’ “associació”, la qual seria fonamental per al moviment obrer i per a la identitat dels treballadors en els anys posteriors.
Per tant, la relació entre el primer i el segon text és que el segon, partint de l’exemple exposat, ve a corroborar la idea donada en el primer: els canvis que es van haver de produir en el llenguatge, en el discurs relacionat amb l’obrerisme, per tal que els treballadors fossin reconeguts com a actors públics demostrarien, segons els postmodernistes, que davant d’un canvi del context històric, un discurs queda com a no vàlid i aleshores el que cal és adaptar el llenguatge a la nova situació que s’està vivint. A diferència de la història social anterior, que el que feia era crear un món a la seva imatge i semblança, el postmodernisme considera que aquesta història social és una de les moltes maneres per a ordenar el món: el llenguatge és el que crea visions de la realitat i és allò que ho explica tot, segons el postmodernisme. Ara bé, cal plantejar-se aquí quin marge de llibertat ens donaria el llenguatge als humans, a l’hora d’actuar. Si el llenguatge determina la visió de la realitat i també les accions, estaríem parlant aleshores de determinisme. Ells creuen que els problemes històrics es resolen en problemes de llenguatge: així doncs, seria vist com a normal que després de la Revolució de 1830, el llenguatge i les categories utilitzades deixessin de ser operatives en el món de l’obrerisme, perquè s’havia produït un problema històric i aquest derivà en un problema de llenguatge, de manera que el que va caldre fou modificar les categories lingüístiques i els conceptes utilitzats amb anterioritat, adaptant-se així a la nova situació. Per exemple, hem vist que les nocions de “treball” i “llibertat” van prendre molta importància. Més endavant, el discurs liberal adoptat es canvià en part, ja que tenia un marcat individualisme i calia obrir-lo cap a un caràcter més col•lectiu, cap a la noció d’ “associacionisme” obrer.
Arribats a aquest punt, podem remetre’ns a Foucault, autor que considerava que els valors i creences tenen sentit en un context històric determinat i són operatius sols dins d’uns marcs concrets. Per tant, en produir-se la Revolució, els valors i creences previs deixaren de ser operatius perquè el marc històric ja no era el mateix.
Un altre postmodernista que podem mencionar en relació als dos textos analitzats és Joyce: per a ell, el món real és allò que ens arriba a través del discurs, del llenguatge. L’historiador sols té accés a imatges del món, a visions de la realitat, però mai podrà tenir accés al món directament. Això significa que, en estudiar la Revolució de 1830, el que pren importància és l’estudi del discurs, del llenguatge, i no pas la Revolució i la realitat en sí mateixa, ja que no existeix una realitat, sinó moltes visions d’aquesta realitat.
Cal destacar també el tema principal dels dos paràgrafs: la identitat obrera. Les classes socials, en aquest cas l’obrera, no existirien degut a cap referent social (és a dir: no perquè hi hagi desigualtats socials, això determina ja l’existència de diferents classes o rols), sinó que el fet que s’hagin construït conceptes com aquest ve determinat pel llenguatge: els humans, a través dels nostres conceptes, donem una ordenació o una altra a la societat. I la societat és també, alhora, una construcció social, una creació històrica que ens és útil per a tenir ordre en les idees referents al que ens envolta. Per tant, si la noció de “classe obrera” va sorgir, és perquè en aquell context històric concret els humans van voler ordenar el món d’una manera determinada i es va arribar a la creació de diferents categories –entre elles la d’obrerisme-. A l’hora d’ordenar la societat, classificant-ne els seus individus en classes o altres categories, el que s’està fent és violentar la realitat, ja que aquesta té molta més complexitat de la que se li atorga en classificar-la.
També a través del segon text s’observa que són els conflictes allò que fa que uns grups de persones es diferenciïn d’uns altres, esdevenint així els diversos grups socials tot partint del llenguatge i les seves categories. D’altra banda, però, cap d’aquestes identitats és estable ni coherent en sí mateixa, ja que depenen de l’aparició de nous conflictes i també del poder -que és qui pot fer que predomini una o altra classificació social-.
Així doncs, el gir lingüístic ha dut una part de la historiografia de les últimes dècades i de l’actualitat a repensar el concepte de realitat, arribant a la conclusió que no es pot accedir a la realitat directament, sinó que el que existeixen són visions d’aquesta. I és el llenguatge el creador de les diverses visions, vàlides en un context històric determinat i ja no operatives si es produeixen canvis o conflictes respecte d’aquelles circumstàncies que havien existit prèviament.