Comentari nº 1. El moment actual: la memòria històrica

Iniciem el nostre recorregut per la historiografia de la segona meitat del segle XX tot tractant-ne la situació actual. Existeixen quatre grans característiques de la historiografia actual. La primera seria la crisi dels grans paradigmes: aquelles visions de la història que durant els anys seixanta i setanta del segle passat havien estat tan rellevants, on són avui? La resposta és que han desaparegut. En produir-se l’especialització dins de la disciplina de la història, els lligams que hi havia entre els diferents camps d’aquesta s’han afeblit, i amb ells també han deixat de tenir importància les grans concepcions o paradigmes que pretenien relacionar tots els àmbits de la història.

El segon tret característic de la historiografia actual està relacionat amb l’escriptura de la història: aquesta s’ha transformat enormement. Per exemple, si abans es publicava molt més en format llibre, avui els historiadors publiquen els seus treballs majoritàriament en articles.

La tercera característica que cal tractar és el moment memorialista en el qual es troben immerses la historiografia i la societat en general. Aquest punt és el que tractarem més llargament a continuació. En els últims anys, Espanya està vivint un procés que es sol anomenar de “recuperació de la memòria històrica”. L’article “Los discursos de la memoria histórica en España” de Pedro Ruiz Torres ens servirà com a guia en aquest viatge a través del concepte de “memòria històrica”. Ruiz Torres tracta molt extensament el cas de la “memòria històrica” i es planteja què significa aquest concepte del qual tant sentim parlar en aquests darrers anys. La recuperació de la memòria històrica es refereix, en el cas espanyol, a la recuperació de la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, és a dir: d’un passat recent de la història del país. Ruiz Torres exposa que s’han anat creant associacions per a la recuperació de la memòria històrica, associacions que han proliferat molt en els darrers anys. D’altra banda, documentals, llibres i novel·les a l’entorn de la guerra civil i la dictadura, així com una legislació de la memòria històrica en alguns parlaments autonòmics, han fet també que el concepte “memòria històrica” estigui en boca de tots els ciutadans. Tothom en parla: però sabem realment a què ens referim? Ruiz Torres considera que la memòria històrica és un fenomen social i cultural recent que ens porta -en el cas espanyol- a un passat, el de la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura de Franco. Però per què es parla de “memòria” i no d’ “història”? L’autor creu que això és degut a que, malgrat tenir qualitat d’ ”històric”, el passat al qual es refereix la “memòria històrica” espanyola no es percep com a llunyà envers la pròpia societat. Realment, no estem prou allunyats d’aquest passat com per a poder-lo tractar objectivament, o això ens vénen a demostrar les passions i controvèrsies que genera el sol fet de parlar-ne en una conversa entre amics, per exemple. És important destacar que Ruiz Torres exposa que no sols a Espanya s’ha produït el sorgiment del concepte de “memòria històrica”, sinó que entronca amb un moviment més ampli a escala internacional, tot intentant reparar moralment i jurídicament les víctimes de diferents fets del passat recent.

Així doncs, queda clar que la memòria històrica no és memòria objectiva o veritat històrica, sinó que es tracta de discursos i polítiques del passat que s’usen en funció dels interessos col·lectius de cada moment present.

L’autor considera que la investigació històrica és allò que, per mitjà de la lògica del mètode crític, permet aplicar al testimoni, a la memòria del passat, un control racional per tal d’obtenir les proves que l’historiador necessita per a conèixer el passat verídicament. La diferenciació entre història i memòria ha estat exposada per molts historiadors, però no existeix una diferenciació tan clara com es voldria. Per què? Doncs perquè la història continua essent, en gran part, memòria, “història memòria”, que pretén legitimar, rehabilitar, honrar, condemnar, crear, reforçar identitats i justificar interessos i polítiques. Això ens portaria a tractar la quarta característica de la situació actual de la historiografia: les funcions socials de la història. Algunes d’elles serien reforçar un ordre polític i/o econòmic, conèixer el passat com a manera d’autoconeixement, i explicar el passat nacional. Per tant, veiem com aquestes funcions socials estan relacionades amb la “història memòria” i pretenen rememorar el passat a través de la història.

La conclusió a la qual podem arribar un cop analitzada aquesta temàtica és que “memòria” i “història” no són el mateix, però tenen molts lligams establerts quan es tracta, sobretot, d’història del passat recent. Caldrà veure què succeeix d’aquí a unes dècades o potser segles, quan els fets que avui generen controvèrsia en la societat, deixin de fer-ho. El temps farà que la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista no es vegin com a part del propi passat i, en conseqüència, tots els individus de la societat espanyola en parlin com a fets històrics, objectius, sense posicionar-se? Una qüestió difícil de resoldre. En tot cas, el que ens ha de quedar clar és que cal un ús públic de la història, però un ús conscient i crític, capaç de qüestionar el passat i de rescatar-lo de la tirania del present, tal i com considera Jürgen Habermas -citat per Ruiz Torres-. I aquesta tasca correspon als historiadors.