Comentari nº 4. Un món de memòries i relats personals: el paper de la història

Actualment les memòries i els relats personals han pres molta importància. És per això que cal que ens plantegem quina és la funció que la història ha de desenvolupar en aquest context.
Tal i com exposa Daniel Mendelsohn al seu article “Prou de parlar de mi”, un dels factors que ha conduït a la rellevància dels relats personals és l’auge d’internet. A través de la xarxa, són molts els qui expressen les seves vivències i són molts també els qui les llegeixen. Ara bé: es tracta d’informació fiable? Per a Mendelsohn, les automemòries i els relats escrits sobre experiències pròpies poden proporcionar “una veritat” -la de qui els escriu-, però no “la veritat”: considera que, en escriure sobre un mateix, el que tots tendim a fer és “engreixar el nostre ego”. Així doncs, per a ell els relats personals no es poden analitzar com a escrits històrics, perquè la informació s’hi dóna distorsionada, moltes vegades inconscientment, influïts els autors pel desig de quedar bé davant de tothom qui llegeixi els seus relats. Mendelsohn creu que les autobiografies no tenen cap valors perquè el que s’hi exposa sol ser una falsedat. Però malgrat que la informació que transmet el relat personal no tingui per objectiu ser verídica, des de finals dels anys vuitanta del segle passat és l’estrella del “món literari”. I cal remarcar “món literari”: perquè, tot i estar inspirat en la pròpia experiència vital de l’autor, un relat personal el que fa és crear una ficció, i no una còpia de la realitat. S’exposa -en tot cas- la realitat segons el punt de vista del seu autor. Si aquest tipus de textos creen ficció, és molt més senzill diferenciar-los de la història, dels escrits històrics objectius. Si els relats personals els podem apropar a la novel•la, gènere que crea ficció, observem com són molt diferents dels gèneres de no-ficció, que cerquen exposar la veritat al lector (com seria el cas dels textos historiogràfics). El problema és que la frontera entre la realitat i la fantasia es troba molt desdibuixada: és ben possible, per exemple, que les memòries d’una persona supervivent d’un genocidi siguin realment escrites per algú que ni tan sols ho visqué. Aquest tipus de memòries són de redempció, en tractar-se d’experiències criminals sofertes sota determinats règims polítics. És per aquest estatus que adquireixen que, si es rebel•la que es tracta d’un text de memòria falsificada, la indignació és enorme: aquells que l’havien llegit havien cregut en el testimoni, potser se n’havien arribat a compadir i, en descobrir que no fou una vivència certa, es senten enganyats. Ara bé: i aquelles memòries de redempció que sí que han estat escrites per persones que visqueren un genocidi o una guerra, cal considerar-les relats que aporten coneixement sobre la realitat o bé també serien considerades “ficció”? És en aquest punt en el qual ha d’intervenir la història, sempre cautelosament. Encara que els relats personals no puguin considerar-se cent per cent verídics, perquè qui escriu tendeix a donar una visió esbiaixada -personal, no contrastada- de la realitat, els historiadors poden utilitzar aquells relats de testimonis vertaders per a apropar més la història al públic en general. De fet, segurament sigui aquest l’èxit de les memòries i dels relats personals: els humans som curiosos per naturalesa i ens agrada escoltar històries que han viscut altres persones. No es tractaria que els historiadors es dediquessin a explicar històries, però sí que seria interessant que aprofitessin l’interès que aquestes susciten en la major part de la humanitat per tal d’ampliar el seu públic lector. Una combinació de teoria històrica amb relats personals que exemplifiquessin aquesta teoria seria una bona opció. Però si la història s’acaba decantant per separar-se totalment dels relats personals perquè considera que, en crear una ficció, per moltes dades verídiques que sí que pugui transmetre al lector, el que s’està fent és allunyar-se del que és coneixement històric objectiu, potser acabarà essent una ciència social tancada en sí mateixa, només apta per als seus estudiosos.
Mendelsohn cita unes paraules de David Hume, filòsof del segle XVIII, segons les quals una cosa és llegir “romanç” (que equivaldria a la novel•la) i una altra de ben diferent és llegir “veritable història”. És la segona la que, segons Hume, proporciona estimulació i il•luminació intel•lectuals. Però aquesta afirmació portaria a menysprear totalment les memòries com a font de coneixement.
Hem vist que la història com a quelcom objectiu és molt diferent de l’àmbit de les memòries i dels relats personals. Però sempre que es tinguin clares les fronteres entre l’una i els altres, seria enriquidor que col•laboressin entre sí per a proporcionar una visió més completa i pròxima del passat als estudiosos i als lectors afeccionats. Ara bé: sembla que avui no sabem diferenciar massa entre el que és coneixement del tot fiable i el que és sols un relat personal. Quan arribi el dia que siguem capaços de distingir-ho, potser llavors els relats ens aportin, combinats -que no fusionats- amb la història objectiva, el que ens han d’aportar: sense creure’ns tot allò que ens diuen, ens han d’aportar una proximitat amb el passat, que sovint és vist com a fred i llunyà i que, en realitat, va ser viscut per persones de carn i os com tots i cadascun dels éssers humans que en aquests instants existim en el planeta Terra.