martes, 27 de abril de 2010

Comentari nº 2: El gir lingüístic

El postmodernisme considera el llenguatge com a allò principal per a analitzar els fets del passat: creu que és a través d’aquest que es construeixen les diferents maneres de veure la realitat. Els postmodernistes no pensen que hi hagi una realitat objectiva, sinó que tot depèn del discurs, del llenguatge utilitzat per analitzar-la. Aquest punt ja contradiu el paradigma d’història econòmica i social, que expressava que sí que existia una realitat objectiva, però no centrada en la política com havia fet la historiografia anterior, sinó en l’economia i la societat.
Actualment, la idea que el llenguatge determina la nostra manera d’observar el món es troba molt estesa en l’àmbit de les ciències socials, fruit de la importància adquirida pel postmodernisme. Aquest corrent considera que l’acció humana està condicionada pel llenguatge, el qual fa o desfà les circumstàncies. Els humans actuarien, segons aquesta visió, partint de la percepció que tenen de la realitat. Això trenca totalment amb el vincle materialista, vincle que la història econòmica i social entenia que era la base constructora de la realitat.
Si ens fixem en els textos de Gabrielle M. Spiegel, es constatar com el gir lingüístic postmodernista va qüestionar elements centrals del paradigma de la història econòmica i social: aquest gir consistí en passar a creure que és el llenguatge allò que constitueix la consciència dels humans i, per tant, la nostra aprehensió, comprensió, del món en general. A l’hora d’analitzar el passat, els historiadors postmodernistes consideren també que la realitat és vista a través de les percepcions ja precodificades del llenguatge. Si bé el paradigma d’història econòmica i social exposava que existia un univers objectiu, amb el gir lingüístic això queda totalment qüestionat, ja que si és el llenguatge el qui crea la visió que es té del passat, de la història, si realment no hi ha una “Visió” del passat, sinó que hi ha “visions” diverses, l’existència d’un univers objectiu és sols una il•lusió, tal i com esmenta l’autora G.M. Spiegel.
La construcció del “discurs” sobre el passat que en cada època s’ha considerat vàlid va molt lligat a les estructures de poder i a les institucions, creadores de discurs segons els interessos que tinguin. Ara bé, els postmodernistes consideren que una societat es construeix a través de múltiples sistemes de significat (discursos), que creen, en paraules de Spiegel, “règims de veritat”.
Un altre aspecte important és el de les categories culturals, per exemple podríem mencionar els conceptes de “classes socials”: classe obrera, classe burgesa, classe noble, etc. Amb el gir lingüístic, aquests conceptes s’han observat com a fenòmens històricament generats, no serien quelcom que existís objectivament en la realitat sinó que serien conceptes creats per a ordenar la realitat d’una determinada manera -però això no significaria que la realitat ja fos així de per sí, és tot discurs construït, visions de la realitat i no pas realitat, segons el postmodernisme-.
La història econòmica i social es planteja una explicació als perquès del passat, mentre que el postmodernisme afirmaria que aquests no tenen una resposta objectiva. És aquest aspecte el que s’ha criticat al gir lingüístic: si el llenguatge és el que crea la visió de les realitat, no es pot accedir a la realitat? D’altra banda, molts esdeveniments que han marcat la història de la humanitat, com seria la Segona Guerra Mundial, centrant-nos concretament en l’holocaust jueu, no haurien succeït tal i com s’explica avui, sinó que sols se’n poden realitzar visions. Així doncs, la visió de la realitat segons la qual l’holocaust no tingué lloc -visió que tenen els negacionistes- és igual de vàlida, pel sol fet de ser una de moltes visions d’aquella realitat? Hi ha fets i circumstàncies que seria evidents que succeïren d’una manera i no d’una altra: així, el que s’ha criticat al gir lingüístic postmodernista és que considera que tot és relatiu, que la realitat objectiva és, com ja hem mencionat, una il•lusió. Res seria segur, per a ells, de manera que equivaldria a viure en un món d’incògnites, construït a partir de diferents discursos lingüístics on cap es correspondria a la realitat, sinó a una visió d’aquesta.
La relació entre la realitat i el llenguatge pot ser entesa des de dues grans perspectives: algunes tesis exposen que el llenguatge reflecteix la realitat (seria el que s’anomena realisme), mentre que d’altres creuen que el llenguatge construeix i modela la realitat (textualisme). En el camp de la història, el gir lingüístic ha fet que la tendència d’una part de la historiografia es desplaci cap al textualisme, de manera que els problemes històrics es resolen en problemes de llenguatge. El que fa aquesta branca de la historiografia actual és analitzar els diferents discursos o visions sobre la realitat, entenent per “discurs” una tipologia socialment institucionalitzada de parlar i d’escriure, que té efectes de poder i de creació de significat històric i social.
La conclusió que podem extreure d’aquesta anàlisi del gir lingüístic és que a conseqüència de la seva aparició la historiografia ha canviat, almenys en el sector d’historiadors que s’han aferrat al textualisme. La realitat és complexa i pot tenir moltes visions diferents. Però hem de creure que no hi ha res objectiu i que només podem elaborar discursos que són visions de la realitat, i no la realitat en sí mateixa? És cert, per tant, que no podem conèixer res amb seguretat, de manera que la tasca dels historiadors no es pot centrar en un mètode objectiu, ja que la realitat objectiva no existeix? Un postmodernista no podria respondre afirmativament a totes aquestes preguntes. Hauria de respondre, segons el seu discurs, que aquesta és sols una opció de comprendre la història i la historiografia, en aquest cas, la que ell ha triat. Ara bé, cadascú és lliure -o no- d’escollir la que cregui més adequada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario