Comentari nº 2: El gir lingüístic

El postmodernisme considera el llenguatge com a allò principal per a analitzar els fets del passat: creu que és a través d’aquest que es construeixen les diferents maneres de veure la realitat. Els postmodernistes no pensen que hi hagi una realitat objectiva, sinó que tot depèn del discurs, del llenguatge utilitzat per analitzar-la. Aquest punt ja contradiu el paradigma d’història econòmica i social, que expressava que sí que existia una realitat objectiva, però no centrada en la política com havia fet la historiografia anterior, sinó en l’economia i la societat.
Actualment, la idea que el llenguatge determina la nostra manera d’observar el món es troba molt estesa en l’àmbit de les ciències socials, fruit de la importància adquirida pel postmodernisme. Aquest corrent considera que l’acció humana està condicionada pel llenguatge, el qual fa o desfà les circumstàncies. Els humans actuarien, segons aquesta visió, partint de la percepció que tenen de la realitat. Això trenca totalment amb el vincle materialista, vincle que la història econòmica i social entenia que era la base constructora de la realitat.
Si ens fixem en els textos de Gabrielle M. Spiegel, es constatar com el gir lingüístic postmodernista va qüestionar elements centrals del paradigma de la història econòmica i social: aquest gir consistí en passar a creure que és el llenguatge allò que constitueix la consciència dels humans i, per tant, la nostra aprehensió, comprensió, del món en general. A l’hora d’analitzar el passat, els historiadors postmodernistes consideren també que la realitat és vista a través de les percepcions ja precodificades del llenguatge. Si bé el paradigma d’història econòmica i social exposava que existia un univers objectiu, amb el gir lingüístic això queda totalment qüestionat, ja que si és el llenguatge el qui crea la visió que es té del passat, de la història, si realment no hi ha una “Visió” del passat, sinó que hi ha “visions” diverses, l’existència d’un univers objectiu és sols una il•lusió, tal i com esmenta l’autora G.M. Spiegel.
La construcció del “discurs” sobre el passat que en cada època s’ha considerat vàlid va molt lligat a les estructures de poder i a les institucions, creadores de discurs segons els interessos que tinguin. Ara bé, els postmodernistes consideren que una societat es construeix a través de múltiples sistemes de significat (discursos), que creen, en paraules de Spiegel, “règims de veritat”.
Un altre aspecte important és el de les categories culturals, per exemple podríem mencionar els conceptes de “classes socials”: classe obrera, classe burgesa, classe noble, etc. Amb el gir lingüístic, aquests conceptes s’han observat com a fenòmens històricament generats, no serien quelcom que existís objectivament en la realitat sinó que serien conceptes creats per a ordenar la realitat d’una determinada manera -però això no significaria que la realitat ja fos així de per sí, és tot discurs construït, visions de la realitat i no pas realitat, segons el postmodernisme-.
La història econòmica i social es planteja una explicació als perquès del passat, mentre que el postmodernisme afirmaria que aquests no tenen una resposta objectiva. És aquest aspecte el que s’ha criticat al gir lingüístic: si el llenguatge és el que crea la visió de les realitat, no es pot accedir a la realitat? D’altra banda, molts esdeveniments que han marcat la història de la humanitat, com seria la Segona Guerra Mundial, centrant-nos concretament en l’holocaust jueu, no haurien succeït tal i com s’explica avui, sinó que sols se’n poden realitzar visions. Així doncs, la visió de la realitat segons la qual l’holocaust no tingué lloc -visió que tenen els negacionistes- és igual de vàlida, pel sol fet de ser una de moltes visions d’aquella realitat? Hi ha fets i circumstàncies que seria evidents que succeïren d’una manera i no d’una altra: així, el que s’ha criticat al gir lingüístic postmodernista és que considera que tot és relatiu, que la realitat objectiva és, com ja hem mencionat, una il•lusió. Res seria segur, per a ells, de manera que equivaldria a viure en un món d’incògnites, construït a partir de diferents discursos lingüístics on cap es correspondria a la realitat, sinó a una visió d’aquesta.
La relació entre la realitat i el llenguatge pot ser entesa des de dues grans perspectives: algunes tesis exposen que el llenguatge reflecteix la realitat (seria el que s’anomena realisme), mentre que d’altres creuen que el llenguatge construeix i modela la realitat (textualisme). En el camp de la història, el gir lingüístic ha fet que la tendència d’una part de la historiografia es desplaci cap al textualisme, de manera que els problemes històrics es resolen en problemes de llenguatge. El que fa aquesta branca de la historiografia actual és analitzar els diferents discursos o visions sobre la realitat, entenent per “discurs” una tipologia socialment institucionalitzada de parlar i d’escriure, que té efectes de poder i de creació de significat històric i social.
La conclusió que podem extreure d’aquesta anàlisi del gir lingüístic és que a conseqüència de la seva aparició la historiografia ha canviat, almenys en el sector d’historiadors que s’han aferrat al textualisme. La realitat és complexa i pot tenir moltes visions diferents. Però hem de creure que no hi ha res objectiu i que només podem elaborar discursos que són visions de la realitat, i no la realitat en sí mateixa? És cert, per tant, que no podem conèixer res amb seguretat, de manera que la tasca dels historiadors no es pot centrar en un mètode objectiu, ja que la realitat objectiva no existeix? Un postmodernista no podria respondre afirmativament a totes aquestes preguntes. Hauria de respondre, segons el seu discurs, que aquesta és sols una opció de comprendre la història i la historiografia, en aquest cas, la que ell ha triat. Ara bé, cadascú és lliure -o no- d’escollir la que cregui més adequada.

Comentari nº 1. El moment actual: la memòria històrica

Iniciem el nostre recorregut per la historiografia de la segona meitat del segle XX tot tractant-ne la situació actual. Existeixen quatre grans característiques de la historiografia actual. La primera seria la crisi dels grans paradigmes: aquelles visions de la història que durant els anys seixanta i setanta del segle passat havien estat tan rellevants, on són avui? La resposta és que han desaparegut. En produir-se l’especialització dins de la disciplina de la història, els lligams que hi havia entre els diferents camps d’aquesta s’han afeblit, i amb ells també han deixat de tenir importància les grans concepcions o paradigmes que pretenien relacionar tots els àmbits de la història.

El segon tret característic de la historiografia actual està relacionat amb l’escriptura de la història: aquesta s’ha transformat enormement. Per exemple, si abans es publicava molt més en format llibre, avui els historiadors publiquen els seus treballs majoritàriament en articles.

La tercera característica que cal tractar és el moment memorialista en el qual es troben immerses la historiografia i la societat en general. Aquest punt és el que tractarem més llargament a continuació. En els últims anys, Espanya està vivint un procés que es sol anomenar de “recuperació de la memòria històrica”. L’article “Los discursos de la memoria histórica en España” de Pedro Ruiz Torres ens servirà com a guia en aquest viatge a través del concepte de “memòria històrica”. Ruiz Torres tracta molt extensament el cas de la “memòria històrica” i es planteja què significa aquest concepte del qual tant sentim parlar en aquests darrers anys. La recuperació de la memòria històrica es refereix, en el cas espanyol, a la recuperació de la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, és a dir: d’un passat recent de la història del país. Ruiz Torres exposa que s’han anat creant associacions per a la recuperació de la memòria històrica, associacions que han proliferat molt en els darrers anys. D’altra banda, documentals, llibres i novel·les a l’entorn de la guerra civil i la dictadura, així com una legislació de la memòria històrica en alguns parlaments autonòmics, han fet també que el concepte “memòria històrica” estigui en boca de tots els ciutadans. Tothom en parla: però sabem realment a què ens referim? Ruiz Torres considera que la memòria històrica és un fenomen social i cultural recent que ens porta -en el cas espanyol- a un passat, el de la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura de Franco. Però per què es parla de “memòria” i no d’ “història”? L’autor creu que això és degut a que, malgrat tenir qualitat d’ ”històric”, el passat al qual es refereix la “memòria històrica” espanyola no es percep com a llunyà envers la pròpia societat. Realment, no estem prou allunyats d’aquest passat com per a poder-lo tractar objectivament, o això ens vénen a demostrar les passions i controvèrsies que genera el sol fet de parlar-ne en una conversa entre amics, per exemple. És important destacar que Ruiz Torres exposa que no sols a Espanya s’ha produït el sorgiment del concepte de “memòria històrica”, sinó que entronca amb un moviment més ampli a escala internacional, tot intentant reparar moralment i jurídicament les víctimes de diferents fets del passat recent.

Així doncs, queda clar que la memòria històrica no és memòria objectiva o veritat històrica, sinó que es tracta de discursos i polítiques del passat que s’usen en funció dels interessos col·lectius de cada moment present.

L’autor considera que la investigació històrica és allò que, per mitjà de la lògica del mètode crític, permet aplicar al testimoni, a la memòria del passat, un control racional per tal d’obtenir les proves que l’historiador necessita per a conèixer el passat verídicament. La diferenciació entre història i memòria ha estat exposada per molts historiadors, però no existeix una diferenciació tan clara com es voldria. Per què? Doncs perquè la història continua essent, en gran part, memòria, “història memòria”, que pretén legitimar, rehabilitar, honrar, condemnar, crear, reforçar identitats i justificar interessos i polítiques. Això ens portaria a tractar la quarta característica de la situació actual de la historiografia: les funcions socials de la història. Algunes d’elles serien reforçar un ordre polític i/o econòmic, conèixer el passat com a manera d’autoconeixement, i explicar el passat nacional. Per tant, veiem com aquestes funcions socials estan relacionades amb la “història memòria” i pretenen rememorar el passat a través de la història.

La conclusió a la qual podem arribar un cop analitzada aquesta temàtica és que “memòria” i “història” no són el mateix, però tenen molts lligams establerts quan es tracta, sobretot, d’història del passat recent. Caldrà veure què succeeix d’aquí a unes dècades o potser segles, quan els fets que avui generen controvèrsia en la societat, deixin de fer-ho. El temps farà que la Segona República, la Guerra Civil i la dictadura franquista no es vegin com a part del propi passat i, en conseqüència, tots els individus de la societat espanyola en parlin com a fets històrics, objectius, sense posicionar-se? Una qüestió difícil de resoldre. En tot cas, el que ens ha de quedar clar és que cal un ús públic de la història, però un ús conscient i crític, capaç de qüestionar el passat i de rescatar-lo de la tirania del present, tal i com considera Jürgen Habermas -citat per Ruiz Torres-. I aquesta tasca correspon als historiadors.

Hola!

Benvingut / benvinguda al meu blog.

Utilitzaré aquest raconet de la xarxa per a penjar-hi els comentaris de text de l'assignatura "Tendències historiogràfiques II" durant aquest 2n semestre del curs 2009 - 2010. Més endavant ja veurem si m'animo i el mantinc com a blog personal permanent.

Salutacions a tots i a totes.

Raquel.